Adéu, Claver

"Adéu, Calver", per Ignasi Salat sj.

El novembre de 1953, formava part d’un grupet de cinc jesuïtes barrejats dins d’un camió carregat.  Veníem de Veruela, on havíem passat els dos anys de noviciat i un primer any d’estudis.

Mentrestant a Raimat s’acabava la construcció d’un nou edifici per acollir a finals d’aquell mes de novembre el gairebé centenar de jesuïtes entre estudiants, professors i treballadors. Els cinc jesuïtes arribats de Veruela veníem a acabar de preparar aquest espai per al centenar de persones.

Les habitacions eren individuals i una mica allargades. Tenien finestra pròpia amb taula al costat, unes taules acollidores fetes al taller del Claver amb senzillesa elegant, el llit i una pica d’aigua corrent. Tot era d’una sobrietat bonica.

Aquest admirable edifici dels anys 50 ocupava tota l’ala oest de l’edifici actual, o sigui menys de la tercera part del que és ara. Tot ha evolucionat molt, començant per la capella, un dels canvis més encertats i pioners dels que al llarg dels anys han anat sacsejant el Claver amb millores i adaptacions posteriors bastant radicals.

Vaig viure el principi del Claver com a residència i ara em toca viure el final d’una presència física per anar a aquest “pis dels jesuïtes”. Toca acomiadar-se...

Em situo a la capella i des de l’altar miro cap a la porta gran d’entrada... les parets del fons es fan transparents, i què veig? La impressionant silueta d’un avet majestuós (o potser és un cedre?)

Quan vaig arribar, fa setanta anys, allí només hi havia terra i pols aixecat pel vent però l’avet (o cedre) d’ara, segueix creixent!

Aquesta comunitat Jesuïta marxa del Claver. I ara què? L’últim que apagui la llum? Doncs no! L’últim se’n va enlluernat del que esteu fent ara tots plegats al Col·legi Claver.

No us canseu i gràcies!