Xerrada "Criança respectuosa i pantalles" a càrrec de l'Anna Ramis
En un entorn cada vegada més acaparat pels dispositius digitals, la pedagoga Anna Ramis, llença una campanya en favor dels nens, informant a les famílies perquè puguin actuar preventivament i no exposin a riscos evitables als i les menors en aquesta etapa clau de desenvolupament.
Ahir, 6 de febrer, vam compartir la tarda amb nombroses famílies que van assistir a la xerrada “Criança respectuosa i pantalles” a càrrec de l’Anna Ramis.
Qui és l’Anna Ramis?
L'Anna és mestra, professora universitària i pedagoga. El 2018 va escriure el llibre “De 0 a 3, res de pantalles?” (Eumo) on alertava de l'ús dels dispositius digitals. Un llibre que anava acompanyat d’una campanya amb un nom semblant, #de0a3PantallesRES. El projecte es va impulsar per alertar d’aquest nou fenomen social que cada vegada s’ha fet més evident.
A continuació us compartim algunes de les reflexions que van sorgir ahir arrel de la xerrada i de preguntes per part de les famílies assistents
Què podem fer les famílies per evitar l’ús de les pantalles pels més menuts de la casa?
L’actitud que els adults tenen a casa és clau, és el model que després la criatura adoptarà com a criteri de normalitat o d’ús. Si el pare i la mare sempre van amb aquest dispositiu, no surten de casa sense, si van al bany i se l’emporten… com li diràs després que ell o ella no el poden fer servir? Nosaltres, com adults, som els models.
Hem de deixar als menors de 3 anys pantalles per tranquil·litzar-los?
Les pantalles no són com un cangur, moltes vegades posem als menors davant de pantalles per estar tranquils amb la família o amics i que "no doni la tabarra" però això és contraproduent.
No s’han de posar pantalles a l’infant perquè comporta el que en diem el “cost d’oportunitat”. Mentre és davant una pantalla es perd de fer tot allò que li és propi, que és bellugar-se, interactuar, descobrir, tastar, tocar, posar-se coses a la boca, experimentar corporalment… Tot això té un valor molt més gran que allò que una pantalla li pugui aportar.
Quines conseqüències pot tenir que un menor de 3 anys estigui amb pantalles?
El cervell humà quan naixem ja es fascina amb els canvis de so, llum, color, posició, lluminositat… llavors, si un dispositiu m’ofereix això cada tres segons, quan això s’apaga el meu cervell queda excitat a aquesta velocitat.
A la vida no passa, no hi ha tanta rapidesa, i aleshores veiem aquests nens que s’avorreixen, perquè la realitat se’ls fa avorrida, perden l’interés aviat, poden tenir endarreriment del llenguatge perquè no interactuen amb altres persones, etc...
Llavors no podem posar dibuixos als nostres fills i filles?
Evidentment que sí però amb una bona selecció i control de les persones adultes que, a més, ens hi quedarem per observar les seves reaccions .
Comencem amb poc temps per anar introduint i escollint aquells dibuixos que són lents com ara en Mic o Pingu i no posar La patrulla canina ni Bob Esponja. En acabar podem establir una conversa sobre el capítol.
A partir dels 6 anys el perill baixa?
Hem de mirar la quantitat i qualitat del temps davant les pantalles. No passa res si els nens i nenes veuen dibuixos una estona en temps d’oci però no posar-li a l’hora de dinar, perquè perden la sensació de sacietat, a l’hora d’anar al lavabo, perquè han d’aprendre a controlar els seus esfínters, .. per exemple quan anem en cotxe és un meravellós moment per compartir jocs o converses amb ells i que no estiguin enganxats a una pantalla.
Nosaltres podem controlar què fan els nostres fills i filles a casa però no fora, què podem fer?
Hem d’establir un model de confiança perquè ens puguin explicar què fan o què han vist. A més és molt important saber prevenir, explicar, per exemple, al sortir de la dutxa quan l’eixugo “Mira, aquesta part d’aquí que ara eixugarem amb cura, només la puc tocar jo –fins que tu em deixis–, tu i qui tu deixis que la vegi o la toqui. Perquè d’aquestes parts en diem ‘íntimes’.” Després a sis anys, li ho puc dir en relació amb una pantalla. Per exemple: “Veus aquesta fotografia teva a la platja? Ens agrada molt, però no la penjarem. Recordes que et vaig dir que hi ha una part que en diem íntima, que només l’ensenyem a qui volem? No la penjarem, la podria veure qualsevol.” Fixa’t què faig. No cal esperar que tingui setze anys i dir-li: “A Instagram no posis fotografies de les parts íntimes.” Tot plegat ha de tenir un curs natural. “D’això que no me n’ensenyes, si mai et sents violentat, agredit, incòmode, sempre m’ho pots venir a dir. Sempre.” Crear aquesta confiança perquè pugui venir a dir-ho.
Els nens i les nenes necessiten ser mirats, parlar i escoltar-los. Estem veient que l'abús de pantalles de pares i mares fa que deixin d'interactuar amb les criatures i això és un problema en l'edat adulta.
