CONVERSA AMB DOCENTS

Per què vas decidir ser professora?

La meva arribada a les aules va ser totalment fortuïta. Ja feia gairebé vint anys que era traductora literària, i com que la feina m'anava bé i gaudia molt de treballar des de casa, sempre envoltada de llibres i de paraules, pensava que mai no em dedicaria a cap altra cosa. Però llavors em vaig separar del meu home i les necessitats econòmiques van fer que em decidís a buscar quelcom més. Un dia, parlant amb el Jose Montobbio, sj (que va ser el meu tutor a 1r de BUP, l'equivalent a 3r d'ESO) vaig sentir que al Sant Ignasi necessitaven una substituta de castellà perquè una professora es prejubilava, i em vaig oferir per cobrir la feina. Feia un temps m'havia tret el Curs d'Adaptació Pedagògica, doncs durant una època de la meva vida em vaig dedicar a fer molts cursos, només pel plaer d'aprendre coses diferents, i, com que a més era exalumna de l'escola, el camí no em va resultar gaire complicat.

Recordo el primer dia que vaig entrar en una aula i el goig enorme de poder compartir amb els alumnes el que més m'agrada: l'aprenentatge, la lectura i l'escriptura. Des de llavors, cada vegada que entro en una aula sento la mateixa emoció, i això és el que més m'anima a continuar.

Per a tu, què és el més important que pots transmetre a un/a alumne/a?

Hi ha moltes coses que em semblen importantíssimes en la meva tasca docent: acompanyar els alumnes en el seu creixement espiritual i intel·lectual, ajudar-los a desenvolupar el seu esperit crític, la seva capacitat de superació, el seu discerniment, la seva humanitat... ensenyar-los a superar els fracassos i a gestionar els èxits, ser compassius i coherents i solidaris... Però tot això passa per una premissa inicial: crec que el més important que podem fer els docents per educar els nostres alumnes és transmetre'ls la nostra passió per les assignatures que impartim. Jo, per exemple, miro de compartir sempre amb ells el meu amor per les lletres, i miro de fer-ho (en la mesura del possible) amb intel·ligència i sentit de l’humor. Tots els professors hauríem de ser un exemple i un referent per als alumnes. És imprescindible! El món està cada cop més boig i els adults hauríem de ser alhora arrels i ales per als joves. En aquest sentit, jo sempre demano als alumnes que visquin de tal manera que quan marxin d'un lloc el deixin millor del que estava abans d'arribar-hi ells.

Què diries a un/a jove que dubta entre fer FP o Batxillerat?

Cada alumne és diferent i no hi ha fórmules màgiques, però en general li diria que no triï la seva opció en funció de la meta, sinó del trajecte. Vull dir que busqui dedicar el seu temps en allò que per a ell o ella té sentit realment. Si li agrada estudiar, que triï el batxillerat amb les assignatures que més li agraden, i si no li agrada, potser hauria de pensar en altres vies menys teòriques per a seguir incorporant coneixements. Avui en dia tot canvia a una velocitat increïble, i el món laboral està ple de gent que no vol fer el que fa, o que no pot fer-ho malgrat haver-ho estudiat. Jo crec que per a triomfar professionalment, com a la vida, és indispensable gaudir del que es fa i fer-ho tot amb compromís i vocació.

Quina anècdota de la teva trajectòria com a professora t'agradaria explicar? 

Anècdotes en tinc milions! Recordo un dia que no podia fer servir el projector de cap de les maneres, perquè cada cop que movia el ratolí del meu ordinador tot anava al revés, i llavors em van dir que un alumne l'estava controlant des del seu mòbil (aaarg!), o un altre dia que tots els nois i noies d'una classe van fer veure que es desmaiaven alhora i jo em vaig espantar moltíssim... També recordo alguna classe d'alemany pels patis de l'escola, traduint tot el que vèiem, o alguna expressió oral meravellosa, com la d'un alumne que va aparèixer disfressat d'emperador romà, o la d'un altre que es va gravar a casa seva, va portar el vídeo a classe, i amb l'ajuda del projector, va escenificar una (brillantíssima) conversa amb si mateix.

Si tot això ho amanim amb dies i dies de riure plegats (jo crec que mai acabo una classe sense haver rigut en algun moment, ja sigui per un joc de paraules, un embarbussament, un error de dicció, un acudit o alguna idea esbojarrada dels alumnes), sembla obvi deduir per què aquella feina que va començar com a temporal i anecdòtica ha acabat esdevenint un dels motors que donen sentit a la meva vida.